Carré de Pelai (Poema de Francesc Puigcarbó)

La poesia ha de significar algo más que palabras bien colocadas o métricas rimadas.

Un poeta (eso de bueno o malo va a gusto del consumidor) , te ha de hacer pensar.

Mí -con su permiso- amigo Francesc Puigcarbó, es un tipo sensible (con toda la acepción de la palabra), un tipo íntegro y un tipo reflexivo.

Les dejo un poema suyo que he copiado, pegado, insertado y todo lo acabado en ado..pero suyo.

No tiene desperdicio:

Carré de Pelai

La dona gavanyada, s'acosta a una paperera,
hi escup. La edat més que indefinida,
la roba vella i bruta com ella, els cabells
qual rusc d'abelles, blanquegen esvalotats.
Deu fer anys que no veuen aigua ni sabó,
i menys encara pinta que els desembulli.
La observem des del cotxe amb la tieta,
ambdós fem alhora el mateix comentari:
Com pot arribar fins aquest punt una persona?
Quina historia hi a rere aquesta pelleringa humana?
que havia estat jove, i per tant estimat, somiat.
En quin moment s'esmerça i s'engega tota una vida
en orris, arran d'un desengany o un fracàs?
Quan perdem l'últim bri de dignitat i ens ensorrem
fins al fons del pou de la misèria absoluta?
Em temo que a ella ja no l'hi importa gens,
i a quan l'envolta tampoc. Però n'estic segur
que un dia havia estat jove i bonica, i els seus ulls
ara apagats, brillaven de desig davant la vida,
intentant atrapar-la. No ho aconseguí i un dia
decidí deixar de lluitar dedicant-se només
a sobreviure, com un animal.